AMBIVALÊNCIAS

La casa: ficcionar la quotidianitat

The home: fictionalizing the daily life

 

Marta Negre Busó*

*Espanha, artista visual. Profesora do Departamento de Pintura, Facultad de Bellas Artes, Universidad de Barcelona (UB). Doctora en Bellas Artes, UB.

Endereço para correspondência

 

 

RESUM
Els vídeos i les fotografies de Sarah Jones, Gregory Crewdson i Eija-Liisa Ahtila tenen com escenari la llar. Mitjançant l'escenificació i la teatralitat fabriquen històries fictícies, moltes vegades inversemblants o fantàstiques que evidencien problemàtiques pròpies de l'àmbit domèstic, fent palesa la influència de viure i créixer en un determinat entorn.

Paraules claus: art contemporani, fotografia, vídeo, ficció, quotidianitat.

 

 

ABSTRACT
In different ways, the video art and photography of Sarah Jones, Gregory Crewdson and Eija-Liisa Ahtila all examine the subject of home. Their stage setting and use of theatrical elements create fictional narratives, often characterized by a heightened sense of the unreal or fantastic, which illustrate the conflicts inherent in domestic environments and the effects of living and growing in such an arena.

Paraules claus: contemporary art, photography, video art, fiction

 

 

Introducció

La llar és l'espai privat per excel·lència. El terme prové del llatí lar, laris, i es refereix als déus protectors que solien tenir les famílies damunt el fogar. La casa és el lloc on l'individu adquireix ús de raó i on comença a desenvolupar la identitat, iniciant les seves relacions socials i construint una personalitat, ja sigui per oposició, diferenciació o identificació amb les persones amb les quals habita (Echevarría, 1995: 51).

La noció actual de casa o família és relativament nova i té a veure amb l'aparició d'un sistema social que dóna gran importància a la individualitat, instaurat amb el sorgiment de la burgesia a l'època moderna. Des d'aleshores es normalitza el tipus de vivenda actual organitzada en habitacions, i es consoliden valors com la domesticitat, la intimitat, el confort o la família. La casa esdevé així un espai per a la felicitat, una estructura perfecte, que no deixa entreveure les divergències que es generen en el seu interior.

Les obres analitzades qüestionen el concepte de llar com a promesa de benestar. En elles l'habitatge no protegeix, sinó tot el contrari. Els conflictes i les situacions inversemblants fan entreveure les escletxes en les quals s'assenta el model de societat actual. L'obsessió per la seguretat o les divergències generacionals són els principals temes que es tractaran.

 

1. Quan la casa no és un lloc segur

A la casa s'hi viu, però també és l'àmbit on un es guarda de les inclemències de l'exterior. La funció de refugi, la més ancestral de totes, té una gran vigència en l'actualitat. De fet, la garantia d'estabilitat és una de les preocupacions de l'home contemporani. En conseqüència, la recerca d'un entorn on res pugui trasbalsar, sustenta de retop la desconfiança en tot allò que pugui ésser desconegut. Aquests tema és recorrent en l'obra de Gregory Crewdson. El seu treball se centra en la prospecció fotogràfica que fa de les petites ciutats nordamericanes, provocant fets poc normals en el si d'una comunitat. En la sèrie Hover (1996-97) trobem situacions, capturades en blanc i negre que tenen lloc en l'exterior d'un barri residencial. Veiem, per exemple, una dona tombada al terra en una finca, amb tot de globus lligats al cos; com també, un home que estén parterres de gespa al mig del carrer. Igualment inquietants són les fotografies a color de la sèrie Twilight (1998-2002), on espais quotidians es veuen alterats per fenòmens estranys, de tal manera que dins una casa hi ha crescut un jardí o a l'interior d'una altra s'hi passeja un ós.

Els esdeveniments que mostra l'artista són una nafra per una societat tan obsessionada amb la seguretat. La reacció dels protagonistes és apàtica, com si aquests fets no els afectessin en absolut. Són personatges confrontats amb l'existència d'alguna cosa que no acaben de reconèixer: 'escenes de dislocació i dissociació' (Berg, 2005: 15). La llar ha deixat de ser, doncs, la cel·la protectora, la incomoditat i les forces ocultes l'han envaït. En la sèrie Beneath the Roses (2003-2005) (Figura 1 i Figura 2), apareix un home observant absort el forat que hi ha al sòl de la seva estança o tanmateix, una parella jaient a l'exterior d'un habitacle: ara la casa ja no compleix la funció de resguard que se li atorgava.

 

 

 

Aquesta narrativa fotogràfica queda suspesa en el temps. Són fragments d'una imatgeria apropiada de la indústria cinematogràfica. L'artista parla de 'pel·lícules d'un sol frame' (Berg, 2005: 19), en les quals s'hi resumeixen mites de la cultura popular que parlen de les pors i els desitjos de la societat nordamericana: el temor a allò inconegut, però també la curiositat pel que sigui sobrenatural.

 

2. La figura del pare, la figura del fill

"Cada casa és un món". L'estructura familiar genera un petit cosmos on s'articulen els punts d'encontre i desencontre entre els que en formen part. Les fotografies de Sarah Jones evidencien aquest fet. En les sèries Francis Place (1996-97) i Mulberry Logde (1996-97) veiem tres adolescents posant en luxoses mansions angleses; però tot i que les vivendes semblen acollidores, les fotografies no són amables ni tampoc conviden a la tranquil·litat: els cossos de les joves es presenten rígids i els objectes fortament pertorbadors. Els interiors victorians parlen d'un passat burgès on la decoració –retrats, mobiliari, trofeus de caça, etc.– estan carregats de memòria familiar i nacional. Aquestes mansions simbolitzen una forma de vida basada en l'enyorança d'un passat patriarcal i colonialista, assentat en la riquesa i la seguretat. Precisament, aquesta aspiració queda centrada en la figura de les tres noies, de les quals se n'espera l'assimilació dels rols que els pertoca. Són, per tant, espais hermètics al canvi. La joventut de les protagonistes contrasta dins aquest entorn encotillat. A voltes, les escenes prenen un caire esotèric i les noies semblen immerses en una sessió d'espiritisme. De fet, les estances fotografiades són perfectes per desenvolupar-hi fantasies gòtiques: la sensació d'estancament que s'hi respira remet a la iconografia de llibres com The turn of the Screw (1898) de Henry James, on els espectres rememoren traumes familiars (Figura 3).

 

 

Amb les fotografies es genera el dubte de si aquestes joves repetiran el passat i es convertiran en la imatge dels pares, o si, pel contrari, modificaran aquest sistema de vida. Les noies són, en potència, les qui poden destruir el context que les ha produït. És precisament això el que exemplifica el caràcter sinistre del doble: el desig de perpetuïtat en els fills que assegura la supervivència del jo dels pares; però tan mateix fa palesa la seva desaparició. De tal manera la figura del doble es 'converteix en un sinistre missatger de la mort' (Freud, 2006: 2494). Les imatges de Jones són, en definitiva, una lluita antitètica entre la tradició i la seva actualització. Els objectes remeten al passat, mentre les adolescents apunten vers un futur incert: una mena d'evocació al canvi i al flux vital.

Les relacions familiars també vertebren certes obres de l'artista finesa Eija-Liisa Ahtila. En la peça Today (1997) cada un dels protagonistes – el pare, la filla i l'àvia – expliquen la seva versió de la història. L'aire d'intriga, provocat per la mort accidental de l'àvia, es veu reforçat amb una narració fragmentada. Així mateix, la distància generacional es veu manifesta, mostrant la manca d'acceptació i la dependència entre pare i filla. Consolation Service (1999) se centra en el procés de divorci d'una parella des del punt de vista d'una dona jove, presentant les temàtiques de la fi, la mort i el pas del temps. La narració s'organitza en tres parts: la primera mostra una teràpia de parella; la segona una celebració que acaba en un accident dins d'una bassa glaçada; i la tercera el final d'aquesta relació. El format documental s'alterna amb seqüències totalment fantàstiques, on, per exemple, la figura masculina apareix i desapareix de manera irreal. Així mateix, el gel és una al·legoria a la fragilitat i a la mort. Diferents personatges amb problemes psicològics són els que apareixen en les obres següents: The Present (2001) intercala cinc històries de dones psicòtiques. El que veiem és una ficció basada en casos reals entrevistats per l'artista. A The House (2002) (Figura 4) una dona que pateix psicosis comença a sentir veus. En aquests vídeos les paranoies surten a la llum i es materialitzen en unes accions "estranyes" que fan que les percepcións lògiques d'espai i temps quedin interferides. La protagonista a The House cobreix compulsivament de negre totes les cortines de la llar, per tal d'anul·lar la visió i centrar-se més en les veus que sent a l'interior del seu cap. L'obsessió per la reclusió contrasta amb imatges oníriques d'ella volant a través d'un bosc. La casa esde vé una metàfora del procés de recolliment mental de la dona. En definitiva, en aquestes peces, els estats inconscients són els que configuren les històries.

 

 

Athila utilitza una tècnica cinematogràfica molt personal i refinada, la pel·lícula, desplegada en diferents pantalles i/o monitors, conforma una estructura fragmentada de la narrativa i la seva temporalitat. La repetició cíclica de certes escenes, la presencia alienada dels personatges, així com la importància que es dóna a la pronunciació i al text, emfatitzen un món que desvetlla estats psicològics i que afronta allò real amb allò imaginari.

 

Conclusió

La casa es pot entendre com 'una de les principals formes d'integració dels pensaments, els records i els somnis de la humanitat', sense la qual 'l'home seria un ésser dispers' (Bachelard, 2000: 36). 'És el nostre racó del món, el nostre primer univers' (Bachelard, 2000: 34). Ens dóna la possibilitat de pertànyer i en conseqüència condiciona la forma com entenem les coses. Crewdson, Jones i Ahtila treballen des d'un entorn vital propi. L'àmbit domèstic no només hi és present, sinó que resulta ser l'ànima que genera les seves peces. Tanmateix, la quotidianitat es contraposa amb la presència de l'element irreal. La posada en escena i la utilització del gènere fantàstic vehiculen uns treballs que tenen com a objectiu evidenciar conductes humanes mitjançant l'estranyesa.

 

Referències

Bachelard, Gaston (2000) La poética del espacio. Mèxic, D.F.: Fondo de Cultura Económica. ISBN: 968-16-0923-9         [ Links ]

Berg, Stephan (2005) "The Dark Side of the American Dream" dins Berg, Stephan; Hochleitner, Martin; Siegel, Katy (2005) Gregory Crewdson 1985-2005. Ostfildern-Ruit: Hatje Cantz Verlag. ISBN: 3-85474-142-1         [ Links ]

Echevarría, Javier (1995) Cosmopolitas domésticos. Barcelona: Anagrama. ISBN: 84-339-1393-X         [ Links ]

Freud, Sigmund (2006) Obras completas vol. 7. Madrid: Biblioteca Nueva. ISBN: 84-7030-498-4.         [ Links ]

 

 

Artigo completo submetido em 20 de janeiro e aprovado em 8 de fevereiro de 2012.

 

Endereço para correspondência

Correio eletrónico: martanegre@ub.edu (Marta Negre).